12ena EDICIÓ DEL CONCURS DE TEATRE AMATEUR CIUTAT DE CORNELLÀ.
No us enganyeu, ni tampoc proveu de defugir la realitat: som interfectes de la crisi. Primer fou la batzacada econòmica, i ara, quan tot just uns quants trèiem el nas, ens sotraga la pandèmia vírica de la covid arrossegant-nos pel pedregar de l’aflicció física i mental. Si volíeu sopa, vet aquí un parell de plats...
No us desanimeu, ni tampoc deixeu que la covardia subjugui les nostres vides: la historia de la humanitat ens confirma que després de cada trompada la nostra espècie progressa vers les condicions de vida i els valors en compartir-la. Per tornar a ensopegar i reviscolar de nou, si. Però és intrínsec a la nostra existència.
El teatre, com a expressió creativa, sempre ha estat ensenya d’aquest trànsit existencial entre el caos, l’infortuni i l’equilibri. Hom gosaria sostenir que el teatre és una declaració dels temps de crisi. En èpoques d’ufanor, la creació minva. No en va el teatre és una reflexió sobre el temps, el que ens pertoca viure, i els períodes de vicissitud permeten d’exercitar convenientment la diatriba i la posterior reflexió.
Hom s’arriscaria a mantenir també que el teatre és, en si, paraula escrita de la crisi, doncs convindreu les persones que per ell sentiu estima, que d’antuvi se l’ha revelat endèmicament xacrat i en ruïna. La penúria és l’adobat amb el que millor se’l guisa. El gènere dramàtic ha sabut emergir amb renovades forces, més transgressor i ferotge, més divertit i descregut, després de cada encepegada col·lectiva.
Des de la Grècia Clàssica, passant per l’Edat Mitjana o el Renaixement humanista, transmutant paradigmes i teories elementals, de Revolucions classistes i guerres de tots els Segles, els conflictes socials, ideològics, econòmics o militars trobaven cabuda en els raonaments teatrals de cadascuna de les èpoques referides exercint l’experiència escènica, en cada cas, d’afilada punta de llança, d’instrument de denúncia, de judici o cavil·lació ètica i moral en l’enteniment comú. Així ha sabut mostrar-se, per fortuna, després de pestes, fams, genocidis i entreguerres, holocausts tots innombrables que el teatre, amb dignitat i cordura, ha sabut digerir i delatar.
Si aquestes teories trobessin compliment en la realitat, enguany, Any II del Cataclisme, hauríem de tastar una temporada teatral de qualitat. Serem davant “d’une année de bonne récolte” que en diuen els francesos. Potser no pas encara pel que fa a la producció de nous textos (que comporta la seva fermentació), però si en la tria d’obres, en les adaptacions o en les posades en escena. I aquest Concurs de Teatre Amateur, n’haurà de ser mostra fefaent de tal plantejament.
O no, qui ho sap. En qualsevol cas, al Concurs de la Ciutat de Cornellà, no li calen crisis, ni col·lapses o pandèmies per exhibir la qualitat dels grups de teatre amateur, allà on sigui que treballen. Durant els primers 25 anys de convocatòries en memòria d’en Joaquim Vilà i Folch, ha estat sempre cartellera de muntatges imaginatius i rigorosos, però sobre tot valents i lúcids.
El Concurs, i per extensió el teatre, només ha de menester de públic, capaç de vèncer la desolació, el fastigueig, la temença i d’altres femtes. Només així es sobreviu a la crisi, es forma part d’ella i se la supera.
Ànims doncs, i tal com clamaven els vells revolucionaris amunt i “A les butaques!!”, amb el desig que els aforaments ens siguin venturosos i propicies les restriccions o les barreres. No patiu per res més, que la gent del teatre ja farà la resta.
Ànims i que el teló s’alci sobre l’escena!
(En record a l’Antonieta Gimeno, qui com en Joaquim, és part essencial d’aquesta aventura escènica)
Ramon Montserrat.
